Ens ha deixat Lluís Permanyer, periodista, escriptor i veu insubstituïble de la nostra ciutat. Tenia 86 anys.
Durant més de sis dècades, Permanyer va dedicar la seva vida a explicar Barcelona amb una mirada curiosa, elegant i apassionada. Des dels seus articles i llibres, ens va ensenyar a veure la ciutat més enllà de les façanes: a descobrir-ne les històries amagades, els racons amb ànima i els detalls que sovint passen desapercebuts.
Amb la seva ploma fina i la seva paraula precisa, va convertir-se en el cronista
sentimental de Barcelona —aquell que la coneixia, l’estimava i la retratava sense renunciar mai a l’esperit crític.Avui, la ciutat perd una veu que la va estimar profundament. Però ens queda el seu llegat: una invitació constant a mirar Barcelona amb ulls nous i amb estima.
Compartíem amb Lluís Permanyer la idea de cuidar, valorar i projectar Barcelona; fent atenció al patrimoni urbà i l’espai públic, aquell que pertany als barcelonins i que admiren els visitants. Tots dos reconeixem que l’espai físic de la ciutat, els carrers, rondes, barris, façanes, importen.
Ens vas explicar de manera sublim l’Eixample, el modernisme, la Barcelona burgesa i la nocturna i encara ens ocupa tants altres aspectes de Barcelona com el seu litoral, la muntanya i els barris perifèrics. Unes i altres històries posen en relleu la ciutat com a tot un complex integral.
Ambdós compartim la preocupació per la pèrdua de la identitat i caràcter de Barcelona. Soc de l’opinió que cal repensar el model de ciutat.
Seguiràs sent el referent de tots els barcelonins. Gràcies per haver-nos ensenyat a estimar la ciutat com ho feies tu.
Descansi en pau, Lluís Permanyer,
Xavier Trias
Lluís Permanyer, el cronista elegant de l’ànima barcelonina
Lluís Permanyer (1939-2025) va voler ser diplomàtic per fugir del franquisme, però va acabar essent el millor ambaixador de Barcelona davant la seva pròpia història. Periodista i escriptor
incansable, ens ha deixat als 86 anys. Amb ell s’apaga una veu essencial per entendre la ciutat
que estimava i retratava amb una barreja única de rigor, ironia i tendresa.
Autor de més de vuitanta llibres —entre ells El passeig de Gràcia. 200 anys d’un espai burgès, L’Eixample desaparegut o La Barcelona lletja—, Permanyer va convertir la curiositat en un ofici i la crònica urbana en literatura. A Destino va aprendre l’art de l’entrevista i el joc intel·ligent del Qüestionari Proust; a La Vanguardia, on s’hi va incorporar el 1966, va descobrir la llibertat d’escriure des de la secció d’internacional, lluny de la censura local. Amb la fi del franquisme,
però, va tornar la mirada cap a casa seva: els carrers, els edificis, les històries petites i les grans
contradiccions d’una Barcelona en transformació.
Sempre elegant, amb el seu caminar pausat i els inconfusibles bigotis, era una figura gairebé simbòlica: el barceloní per excel·lència. La seva veu, tant en paper com a la televisió —amb documentals per a TV3 i altres produccions—, va saber transmetre amor per la ciutat sense
caure en la nostàlgia.
Premiat amb el Nacional de Periodisme de Catalunya (2008) i el Ciutat de Barcelona (1987), entre molts altres guardons, Permanyer deixa un llegat immens i un exemple de dedicació cívica. Fins i tot en la mort ha volgut servir: ha donat el seu cos a la ciència perquè, com ell mateix deia, “el periodista és útil quan ajuda a mirar millor”. I Lluís Permanyer ens ha ensenyat a mirar Barcelona com ningú.
